LAPORTA i ESTRUCH, Joan

Quaranta-vuitè president del F C Barcelona, fou escollit per
elecció universal dels socis i sòcies del Club per votació entre
sis precandidats. Prengueren possessió dels seus càrrecs ell i
la seva nova Junta Directiva el dia 22 de juny de 2003.

Llegir més

TRAYTER i GARCÍA, Joan

Fou el quaranta-setè president del F C Barcelona. A causa de la dimissió del senyor Reyna, i per ésser el president de la Comissió Econòmica, adquirí el dret estatutari de presidir la Junta Gestora del Club, i per tant, de ser president en funcions fins el moment de la nova elecció. Romangué al càrrec pel curs de quaranta set dies. Mantingué el mateix entrenador –Antic- que havia substituït a Van Gaal a la direcció tècnica del primer equip, i aconseguí classificar-se per disputar la Copa de l’UEFA, com a resultat mínim satisfactori. Igual que les altres temporades 2000-2001 i 2001-2002, aquesta 2002-2003 no aconseguí cap títol, ni donà cap satisfacció a l’afecció.
Llegir més

TRAYTER i GARCÍA, Joan

Fou el quaranta-setè president del F C Barcelona. A causa de la dimissió del senyor Reyna, i per ésser el president de la Comissió Econòmica, adquirí el dret estatutari de presidir la Junta Gestora del Club, i per tant, de ser president en funcions fins el moment de la nova elecció. Romangué al càrrec pel curs de quaranta set dies. Mantingué el mateix entrenador –Antic- que havia substituït a Van Gaal a la direcció tècnica del primer equip, i aconseguí classificar-se per disputar la Copa de l’UEFA, com a resultat mínim satisfactori. Igual que les altres temporades 2000-2001 i 2001-2002, aquesta 2002-2003 no aconseguí cap títol, ni donà cap satisfacció a l’afecció.
Llegir més

REYNA i MARTÍNEZ, Enric

Fou el quaranta-sisè president del F C Barcelona, i se l’anomenà okupa per haver accedit al càrrec sense cap més aval que ésser amic personal del dimitit president Joan Gaspart, i segons paraules d’ell mateix a l’última Assemblea que presidí, per ésser el mes babau dels que quedaven a la Junta. El senyor Renya no usà aquest adjectiu, ja que el castellanitzà pel de tonto.

La Lliga Nacional 2002-2003, començà sota la presidència de Joan Gaspart, de la mateixa manera com havia acabat l’anterior, és a dir, resultats dolents amb un entrenador, Louis van Gaal, fitxat in extremis, que no tenia la confiança del barcelonisme, per molt que des de tots els mitjans de comunicació, es vengué la idea que manifestava que l’holandès era molt diferent al que s’havia conegut a l’etapa anterior. És veritat que moderà el seu caràcter dolent, però tot això quedà minimitzat per les ensopegades de l’equip que començaren amb l’eliminació de la Copa del Rei davant el Novelda. Llegir més

GASPART i SOLBES, Joan

Fou el quaranta-cinquè president del F C Barcelona des del 24 de
juliol de 2000 fins el 12 de febrer del 2003. A les eleccions presidencials
tingué com a contrincant en Lluís Bassat, i les guanyà
per 25.181 vots a 19.791, després de la retirada de cinc pre-candidats,
entre ells en Joan Castells, en Jaume Llauradó i en Gabriel Masfurroll.

Llegir més

NÚÑEZ i CLEMENTE, Josep Lluís

Fou el quaranta-quatrè president del F C Barcelona des de l’1 de juliol de 1978 fins el 24 de juliol del 2000. Derrotà a les eleccions de 1978 a Ferran Ariño i Nicolau Casaus per 10.352 vots
a 9.572 i 6.202 respectivament, a les de 1989 derrotà a Sixte Cambra per 25.441 vots a 17.609, i a les de 1997 a Àngel Fernández per 24.025 vots a 5.209. Totes elles foren per sufragi universal. En els comicis dels anys 1981, 1985 i 1993 no tingué adversaris.

Llegir més

CARRASCO i AZEMAR, Raimon

Fou el quaranta-tresè president del F C Barcelona des del 18 de desembre de 1977 a l’ 1 de juliol de 1978. Com a vicepresident, ocupà de forma provisional la presidència en cessar l’ Agustí Montal.
En Raimon Carrasco i Azemar fou un destacat economista, fill del patriota català Manuel Carrasco i Formiguera, que fou fundador d´UDC i acabà sent afusellat pels franquistes. Com a president del club continuà amb la política del seu antecessor Montal, i tingué el plaer d’aconseguir durant el seu mandat el triomf a la Copa del Rei, que fou un bon esdeveniment després de tres anys sense haver aconseguit cap títol.

llegir més

MONTAL i COSTA, Agustí

Fou el quaranta-dosè president del Club. Fou escollit pels socis
del F C Barcelona el dia 18 de desembre de 1969 al Palau de
les Nacions de la Fira de Mostres de Barcelona, amb la votació
dels compromissaris del Club. El seu contrincant fou Pere Baret, que
confiava molt en guanyar, però que perdé per 126 vots a 112. Hi romangué
al càrrec fins el moment que presentà dimissió el 18 de desembre
de 1977.
Llegir més

CARRERAS i GUITERAS, Narcís de

Fou el quaranta-unè president del F C Barcelona. Va ser elegit el 17
de gener de 1968 i romangué fins el 18 de desembre de 1969.

Es va preparar sota la promesa de que tots els caps virtuals de
capelletes resoldrien els seus problemes de submissió, així com sota la
premissa de que sols acceptava la presidència si es creava un ambient
d’unitat i de solidaritat de tots, i si es gaudia d’un respecte mutu. El dia 17
de desembre de 1967 fou elegit president, després que el dia 13 del mateix
mes presentés el seu programa electoral del que destaquem la frase:
“S’anirà forjant en la sistematització del treball que acordi la Junta
Directiva.” Llegir més

LLAUDET i PONSA, Enric

Fou el quarantè president del F C Barcelona, des del 28 de juny de
1961 fins el 17 de gener de 1968. El 7 de juny de 1961 es proclamava
president del F C Barcelona el senyor Enric Llaudet, derrotant
en els comicis de 1961 a Jaume Fuset (122 a 98) i en els de 1965 a
Josep Maria Vendrell (164 a 35), els dos pel sistema de compromissaris.
Quan l’Enric Llaudet agafà el timó barcelonista tenia dos problemes
importants a resoldre: Renovar l’equip després de l’etapa d’Helenio
Herrera, i resoldre el problema econòmic degut al deute pendent per la
construcció del Camp Nou.

Llegir més

CAPMANY, Antoni Julià de

Fou el trenta-novè president del F C Barcelona. Després de moltes
pressions, el president Francisco Miró-Sans hagué de dimitir
el 28 de febrer de 1961. Amb un sentit de provisionalitat, accedí
a la presidència el llavors Vicepresident, Antoni Capmany, l’1 de març de
1961, i romangué al front del club fins el 7 de juny del mateix any.

Llegir més

MIRÓ-SANS i CASACUBERTA, Francesc

Fou el trenta-vuitè president del F C Barcelona. Fou elegit per sufragi universal dels socis el dia 22 de desembre de 1953.

El seu contrincant fou Amado Casajuana, a qui derrotà per 8.771 vots a 8.470 i hi romangué fins el 28 de febrer de 1961. En els comicis de 1958, ja circumscrits només als compromissaris, es presentà a la reelecció contra Antoni Palés, amb un resultat guanyador, de 158 vots a 55.

Llegir més

MARTÍ i CARRETO, Enric

Fou el trenta-setè president del F C Barcelona des del 16 de juliol de 1952 al 22 de desembre de 1953. Fou escollit sense oposició en deixar la presidència Agustí Montal, pare; i romangué en
aquest càrrec un any, cinc mesos i 6 dies.

Llegir més

MONTAL i GALOBART, Agustí

Fou el trenta-sisè president del F C Barcelona, des del 20 d’agost de 1946 fins el 16 de juliol de 1952, i fou nomenat per les autoritats esportives i franquistes.

Industrial tèxtil, era un home de talant democràtic. Havia estat directiu a l’anterior Junta Directiva presidida per Josep Vendrell. Demanà la fi de l’etapa d’anormalitat del club, i establí les bases d’un futur en el que el club fos, un altre cop, patrimoni dels socis. Era l’home idoni per començar aquest futur, i així ho entengueren les autoritats després que Vendrell deixés la presidència.

Llegir més

VENDRELL i FERRER, Josep

Fou el trenta-cinquè president del F C Barcelona des del 22 de setembre de 1943 al 20 de setembre de 1946. Fou nomenat per les autoritats esportives, a instàncies del general Moscardó.

La presidència del Barça seguia sent un càrrec polític. Vendrell, que era coronel de l’exèrcit espanyol, havia fet tota la guerra civil al costat del general Franco. No havia tingut cap relació amb el club. Era, en el
moment de la seva designació com a president del F C Barcelona, delegat d’ordre públic a La Corunya. Però fou un excel·lent president que es dedicà en cos i ànima a l’entitat que li tocà servir. De caràcter autoritari, la disciplina i el retorn de la concòrdia amb les autoritats, deteriorades pel cas Chamartín, foren els trets principals del seu mandat, en el que es
superaren els vint mil socis i l’economia del club s’estabilitzà, i es tornà a conquerir la Lliga, amb Samitier com a tècnic.
Llegir més

ALBERT i MUNTADES, Josep Antoni

Fou el trenta-quatrè president del F C Barcelona i romangué amb
aquest càrrec des del 20 d’agost de 1943 fins el 20 de setembre
del mateix any. Encara que estava sota la pressió de la
dictadura franquista, fou nomenat per aquestes mateixes autoritats per
seguir totes les seves ordres de predomini.

Llegir més

VIDAL-RIBAS i GUELL, Josep

Fou el trenta-dosè president del F C Barcelona des del 10 de juliol de 1942 al 13 d’agost del mateix any. Aquest home estigué poc temps a la presidència del Club per veritables raons polítiques, ja que substituí el Marquès de la Mesa de Asta després que la Federació Catalana acceptés la seva dimissió. En canvi a les altes esferes decidiren no acceptar la dimissió de l’anomenat Marquès, qui dimití després de tota una sèrie d’incongruències esportives. Aquesta dimissió no agradà a Madrid i l’obligaren a continuar a la presidència contra la seva voluntat, suspenent per tant el nomenament de Vidal-Ribas.

Llegir més

PIÑEIRO QUERALT, Enrique

Fou el trenta-unè i trenta-tresè president del F C Barcelona. A la primera ocasió estigué des del 13 de març de 1940 al 10 de juliol de 1942, a la segona estigué des del 13 d’agost de 1942 al 20 d’agost de 1943. En cap de les dues ocasions hi tingueren res a veure els socis, ja que les autoritats el nomenaren, com vulgarment es diu, a dit la primera ocasió, i a la segona el feren retornar al seu càrrec no acceptant-li la dimissió. Sembla ésser que a les dues ocasions hi tingué molt a veure el comte de Güell.

Llegir més

SOLER JULIÀ, Joan

Fou el trentè president del F C Barcelona des del 22 d’abril de 1939 al 13 de març de 1940. Acabada la guerra civil (1936-1939) fou nomenat el president de la comissió gestora perquè seguís
les directrius del govern franquista, integrada pels antics dirigents, que també tenien clares les seves posicions polítiques, mentre esperaven el nomenament d’un president per part de les noves autoritats.

Llegir més

SUNYOL i GARRIGA, Josep

Fou el vint-i-novè president del F C Barcelona. Estigué al front del Club des del 27 de juliol de 1935 fins el 6 d’agost de 1936. Fou elegit en assemblea de socis i en substitució del dimitit Esteve
Sala i Canyadell. Josep Sunyol, de professió advocat, pertanyia a una família benestant i molt incorporada a la política i al mecenatge.

Ha passat a la història com l’únic president màrtir assassinat en acte de servei de l’entitat. Era un dels personatges més carismàtics del món social català de l’època. Fou un empresari exemplar que es dedicava al comerç de sucre i era fundador, periodista i propietari del diari La Rambla, sent alhora un destacat polític nacionalista.

Llegir més

SALA i CANYADELL, Esteve

Fou el vint-i-vuitè president del F C Barcelona des del 16 de juliol de 1934 al 27 de juliol de 1935. Fou escollit a l’assemblea de socis que es celebrà al teatre Barcelona de la Rambla de
Catalunya, on el candidat per a la presidència era en principi en Josep Sunyol i Garriga, però al·ludint problemes de salut donà el seu suport al nou president, Esteve Sala.

Llegir més

OLIVER i GRAS, Antoni

Fou el vint-i-sisè president del F C Barcelona des del 22 d´octubre de 1931 al 20 de desembre de 1931. Fou escollit a l’assemblea de socis.

Dimití per motius personals, que encara avui, després dels anys transcorreguts, no es coneixen clarament. Només romangué un mes i escaig després d’haver accedit a la presidència, i per tant el seu mandat no tingué gairebé cap transcendència de tipus social, econòmic ni esportiu.

Només presidí sis partits, però podríem dir que fou un gran èxit, ja que aconseguí el Campionat de Catalunya, tot i que l’equip podria haver aconseguit molt més ja que en aquell temps el Barcelona era un equip capdavanter.

Llegir més

ROSÉS i IBOTSON, Tomàs

Fou el vint-i-quatrè President del F C Barcelona des del 23 de març de 1929 al 30 de juny de 1930. Escollit per l’assemblea general de socis, fou president un any, tres mesos i set dies.

Era un banquer molt prestigiós i hagué d’afrontar una rebel·lió dels jugadors contra la Directiva que segons ells els havia desacreditat. L’actitud conciliadora de Rosés féu que el cas es solucionés ben aviat.

Per primer cop es celebrà la Lliga Nacional de Futbol, que a la seva Primera Divisió hi participaren els deu equips que detallem a continuació: Europa, Barcelona, Espanyol, Madrid i At. De Madrid, Arenas de Guecho, At. De Bilbao, Sant Sebastià, Reial Unión d’Irún i Racing de Santander.

TÍTOLS ACONSEGUITS sota el seu mandat: Campionat de Catalunya: Campió 1929-1930. Campionat Nacional de Lliga: Campió
1928-1929 a la primera vegada que es jugava aquesta nova Competició, i que s’ha convertit amb els anys en la més important d’Europa. Subcampió Nacional de Lliga la temporada 1929/1930. Campionat de Catalunya d’Atletisme de l’any 1929. Campions de Catalunya, també d’Atletisme de l’any 1930. També la secció de Rugbi del F C Barcelona aconseguí el Campionat de Catalunya amb aquesta modalitat tant l’any 1929 com el 1930. Per la secció d’Atletisme s’endugué a les vitrines del Club el primer lloc per equips de la Jean Bouin de 1929. En Rugbi guanyà aquesta temporada -1929-1930- el títol de Campions d’Espanya de Primera Categoria.

Llegir més

BALAGUER i COSTA, Arcadi

Fou el vint-i-tresè president del F C Barcelona. Estigué al front
del Club des del 17 de desembre de 1925 fins el 23 de març de
1929. Fou elegit pels socis, però sens dubte amb el beneplàcit
de les autoritats dictatorials del general Primo de Rivera. L’anterior president
era un home que havia estat nomenat per les autoritats centralistes,
Joan Coma i Sarrarols, qui aconseguí resoldre el problema que van
causar els incidents ocorreguts amb motiu del partit contra el Júpiter i
l’actuació de la banda militar de la marina anglesa, convidada a l’acte i
que estava ancorada al port de la ciutat comtal.
Llegir més

COMA i SARRAROLS, Joan

Fou el vint-i-dosè i vint-i-setè president del F C Barcelona. Estigué per dues vegades al front del Club, en la primera ocasió des del 16 de juny de 1925 –arrel de formalitzar-se la suspensió
militar del Club i l’exili del president Joan Gamper amb motiu del partit d’homenatge a l’Orfeó Català i els seus esdeveniments—i fins complir el càstig el 17 de desembre de 1925. Tornà a la presidència per segona i última vegada amb motiu de la seva elecció per l’assemblea de socis el 20 de desembre de 1931, i romangué fins el 16 de juliol de 1935, sent substituït per Esteve Sala.

Llegir més

CARDONA i PANELLA, Enric

Fou el vintè president del F C Barcelona, i el seu mandat durà des del 29 de juny de 1923 a l’1 de juny de 1924, sent escollit per l’assemblea de socis.

Durant el seu mandat es produí el cop d’estat del 13 de setembre de 1923 del general Primo de Rivera, que donà pas a una llarga dictadura de set anys. Després d’assumir el poder, tingué com a objectiu principal posar punt i final al sistema polític que inspirava la Restauració, així com l’intercanvi de poder que constantment assolien els partits Liberal i Conservador.

Dos dies abans d’aquest canvi de sistema polític, el F C Barcelona tingué un problema seriós amb les autoritats governatives. Es tractava de la festivitat catalana de l’onze de setembre, data en que el Club anà, com havia fet els altres anys, a realitzar una ofrena floral. El final fou com sempre trist. La policia creà un clima ferotge de repressió, atacant a tots els manifestant entre els que es trobava el president Enric Cardona i altres directius seus, així com molts socis del Club, junt amb alts polítics, alguns dels quals foren ferits, com va ser el cas de l’historiador i membre d’Acció Catalana, Nicolau d’Olwer.

Llegir més

GRAELLS i SIMÓ, Ricard

Fou el dissetè president del F C Barcelona, des del 19 de juny
de 1919 al 27 de juny de 1920. Fou elegit per l’assemblea de
socis, després que Joan Gamper dimitís per poder-se dedicar
als seus negocis que tenia abandonats.

Sota la presidència de Ricard Graells i Simó al Barcelona no canvià
gens la concepció de la societat esportiva, com no ho ha fet mai. El
primer onze de setembre de Graells inclogué el Club dins les commemoracions
de la diada a favor de Casanovas, així com també ho féu
amb les reivindicacions de l’autonomia catalana. Amb l’infatigable treball
de Joan Baptista Soler, es feren els nous estatuts del club que, en ser
aprovats, substituïren els que s’havien fet en el seu inici. S’augmentà
la quota de soci de 2 a 3 pessetes. Dirigí el club en una campanya triomfant,
que donà inici a l’anomenada Edat d’Or, que fou recordada per
sempre i que durà exactament fins l’any 1929. Una Edat d’Or de deu
anys i escaig.
Llegir més

GRAELLS i SIMÓ, Ricard

Fou el dissetè president del F C Barcelona, des del 19 de juny
de 1919 al 27 de juny de 1920. Fou elegit per l’assemblea de
socis, després que Joan Gamper dimitís per poder-se dedicar
als seus negocis que tenia abandonats.

Sota la presidència de Ricard Graells i Simó al Barcelona no canvià
gens la concepció de la societat esportiva, com no ho ha fet mai. El
primer onze de setembre de Graells inclogué el Club dins les commemoracions
de la diada a favor de Casanovas, així com també ho féu
amb les reivindicacions de l’autonomia catalana. Amb l’infatigable treball
de Joan Baptista Soler, es feren els nous estatuts del club que, en ser
aprovats, substituïren els que s’havien fet en el seu inici. S’augmentà
la quota de soci de 2 a 3 pessetes. Dirigí el club en una campanya triomfant,
que donà inici a l’anomenada Edat d’Or, que fou recordada per
sempre i que durà exactament fins l’any 1929. Una Edat d’Or de deu
anys i escaig.
Llegir més

ROSÉS i ARÚS, Gaspar

A la sala-teatre del bar Esquerra, situada al carrer d’Aribau, es celebrà la Junta General del Club, que fou essencialment atribolada. Hi havia dos bàndols ben definits, per una banda els que anaven a favor de la situació creada pel Reial Madrid al Campionat d’Espanya d’aquell any de retirar-se de la Competició, i d’altra banda els que atacaven a alguns jugadors dient que donava l’impressió que la seva conducta era sospitosa.

Malgrat tot, la junta directiva no s’avingué, després de quatre hores d’intenses discussions, a parlar-ne més d’aquell assumpte i presentà la dimissió en ple. Pensaven que havien fracassat.

L’Assemblea en peu els hi tributà una grandiosa ovació i alguns dels parlaments no acceptaren de cap de les maneres que la seva tasca havia estat un fracàs, més aviat a l’inrevés i per tant feren constar en acta que per unanimitat havia estat un treball de colossos davant dels inconvenients que els posaven constantment des de Madrid. L’aplaudiment durà molts minuts, amb tots els presents dempeus.

Llegir més

LLOPART i VIDAUD, Rafael

Fou el catorzè President del F C Barcelona des del 29 de juny
de 1915 fins el 25 de juny de 1916, sent escollit per l’assemblea
del club, junta a la que s’anomenà de reconstrucció, ja que el
seu anterior president, en Joaquim Peris de Vargas, no donà el prestigi
que el F C Barcelona necessitava en un moment en que l’equip anava
consolidant-se per joc i categoria.

Llegir més

PERIS de VARGAS, Joaquim

Fou el tretzè president del F C Barcelona des del 22 de setembre de 1914 al 29 de juny de 1915. Fou escollit vicepresident a l’elecció on sortí l’Àlvar Presta com a president, però quan aquest dimití per un excés de discussions i una manca de solidaritat i respecte, accedí a la presidència provisional que durà fins a les següents eleccions, quan sortí derrotat davant de Joan Gamper, per 32 vots contra 330.

Llegir més

PRESTA, Àlvar

Fou el dotzè president del F C Barcelona, des del 30 de juny de 1914 al 29 de setembre del mateix any. Mantingué la presidència pel curs de tres mesos i un dia.

Fou escollit per l’assemblea de socis, i obtingué davant dels seus dos contraris una majoria de prop del 80% dels vots.

Segons explica en Jaume Sobrequés a la seva Història del F. C. Barcelona:

Àlvar Presta era el nou –i testimonial—president i Peris continuava detenint el poder efectiu des de la vicepresidència. Poc mesos després, el 29 de setembre, Presta dimití i Peris accedí a la Presidència, des de la qual accentuà encara més el seu negatiu autoritarisme... En Peris tenia una personalitat molt criticada, i el mateix Sobrequés ens diu en referència a aquesta personalitat barcelonista:

Llegir mes

MOXÒ i SENTMENAT, Francesc de

Fou l’onzè president del F C Barcelona des del 30 de juny de 1913 al 17 de març de 1914. Escollit per l’assemblea de socis, obtingué 183 vots, contra 172 de Gaspar Rosés i 59 de Joaquim Peris de Vargas.

Fou un aristòcrata català, i durant el seu mandat s’acabà el cisma federatiu a Catalunya i Espanya però, no aconseguí posar pau dintre del club i dimití als nou mesos d’haver estat escollit.
Llegir més

GAMPER i HAESSIG, Joan

Fou el vuitè, desè, setzè, dinovè i vint-i-unè president de F C
Barcelona. Després d’haver estat diverses vegades a la Junta
Directiva dels anteriors mandats, fou president per primer cop
del 2 de desembre de 1908 fins el 14 d’octubre de 1909. Retornà per
segon cop el 17 de novembre de 1910 fins el 30 de juny de 1913. Per
tercera vegada li foren demanats els seus serveis i accedí a la presidència
des del 17 de juny de 1917 fins el 19 de juny de 1919. De nou li foren
sol·licitats els seus coneixements per les dificultats que travessava el F C
Barcelona –quart cop—i estigué des de 17 de juliol de 1921 fins el 29 de
juny de 1923. Per fi, el seu últim torn –el cinquè-, el complí des de l’ 1 de
juny de 1924 fins el 16 de juny del 1925, quan el general dictador Primo
de Rivera aconseguí obligar-lo a dimitir i a exiliar-se arrel del successos
de la bandera espanyola i l’ Orfeó Català.

llegir més

GMELIN, Otto

Fou el novè president del F C Barcelona des del 14 d’octubre de 1909 al 17 de setembre de 1910. Substituí en Joan Gamper en la seva primera presidència, i després dels onze mesos de presidència, en Gmelin fou substituït per en Gamper, que havia quedat com a tresorer.

En Gmelin fou president perquè era l’home de confiança d’en Gamper, i se’l coneixia amb el sobrenom de Gran Otto. Durant els mesos de la seva presidència s’aconseguiren una gran quantitat de victòries, a més de tres títols a tornejos. Al Campionat de Catalunya guanyà tots els partits, alguns d’ells per golejades, amb un resultat final sumant tots els encontres de 46 a 3. A continuació jugaren el campionat d’Espanya, en el que també guanyaren els dos partits que varen jugar. El tercer torneig
que varen aconseguir fou el de la Copa dels Pirineus, on aconseguí la victòria final contra el Sant Sebastià a Toulouse per 2 a 1. Aquest torneig fou el primer enfrontament internacional, i per tant precursor de l’actual Champions League.

Llegir més

GAMPER i HAESSIG, Joan

Fou el vuitè, desè, setzè, dinovè i vint-i-unè president de F C
Barcelona. Després d’haver estat diverses vegades a la Junta
Directiva dels anteriors mandats, fou president per primer cop
del 2 de desembre de 1908 fins el 14 d’octubre de 1909. Retornà per
segon cop el 17 de novembre de 1910 fins el 30 de juny de 1913. Per
tercera vegada li foren demanats els seus serveis i accedí a la presidència
des del 17 de juny de 1917 fins el 19 de juny de 1919. De nou li foren
sol·licitats els seus coneixements per les dificultats que travessava el F C
Barcelona –quart cop—i estigué des de 17 de juliol de 1921 fins el 29 de
juny de 1923. Per fi, el seu últim torn –el cinquè-, el complí des de l’ 1 de
juny de 1924 fins el 16 de juny del 1925, quan el general dictador Primo
de Rivera aconseguí obligar-lo a dimitir i a exiliar-se arrel del successos
de la bandera espanyola i l’ Orfeó Català.
Llegir més

REIG, Vicenç

Fou el setè president del F C Barcelona des de l’11 de novembre de 1908 al 2 de desembre de 1908. Fou nomenat per l’assemblea general de socis.

Destacat porter dels primers anys, ha estat el president més efímer de la història: 21 dies. No es va veure capaç de redreçar la situació del club i dimití molt abans del que devia durar el seu mandat.

No podem parlar de títols ni de jugadors, i sols podrem afirmar que substituí a Juli Mairal, que hi estigué un any i cinc dies, i que fou substituït per Joan Gamper, qui s’encarà per primera vegada amb la possibilitat de restablir la tranquil·litat en al Barcelona ja que la crisi era ostensible. La Junta Directiva d’aquest nou president estigué integrada pels mateixos que tenia en Reig però amb tres elements menys, com foren el propi Vicenç Reig, i els vocals Francesc Bru i Francesc Sanz, i l’afegit de Jordan com a vocal.

JUNTA DIRECTIVA sota la seva presidència: 11 novbre. 1908 / 2 decbre. 1908 Vicenç REIG President Francesc SANZ Vocal
Charles WALLACE V-presid. Francesc BRU Vocal Miquel USEROS Tresorer F. SAINZ GABILONDO Vocal J. GRAU Secretari


Cronología

1908. L’onze de novembre l’Assemblea de socis, composta només per 38 persones, decidí nomenar president a Vicenç Reig. Vint-i-un dies donaren per molt poc a la seva presidència del F C Barcelona.

MARIAL i MUNDET, Juli

Fou el sisè president del F C Barcelona des del 6 d’octubre de
1906 fins l’11 de novembre de 1908. Fou elegit per l’assemblea de socis.

Li tocà viure una difícil etapa en la que el club perdé dos terços del
seu nombre de socis i l’equip no assolí cap títol. Al mateix temps jugava
a l’equip i tant podia actuar de davanter com de porter, alhora que compaginava
la feina de president.

Llegir més

SOLER, Josep

Fou el cinquè president del F C Barcelona des del 6 d’octubre de 1905 fins el 6 d’octubre de 1906. Fou nomenat per l’assemblea de socis convocada arrel del desmillorament esportiu que no sols mantenia el F C Barcelona sinó tots els altres clubs de Catalunya.

En Josep Soler portà les regnes del club dins d’un marc de mediocritat i amb dos rivals de certa categoria com eren l’Internacional i l’X, que havien passat a primera línia del futbol català per la desaparició momentània de l’Espanyol. Fou una etapa molt gris del F C Barcelona que tingué com a punt culminant el 10 a 1 encaixat al camp de l’Athletic de Bilbao en un partit amistós. Aquest viatge a Bilbao fou un desastre en tots els sentits, es perdé sense dignitat, i com a conseqüència es donaren de baixa 35 socis dels 198 que fins aleshores tenia l’entitat.

Llegir més

WITTY, Arthur Frederic

Fou el quart president del F C Barcelona des del 17 de setembre de 1903 fins el 6 d’octubre de 1905. Fou nomenat per assemblea general de socis. Arthur Witty naixé a Barcelona l’any 1878 en el si d’una família tradicional anglesa originària de Liverpool, i morí a Worthing el 1969. Quan aquest gran home morí també deixà de funcionar l’empresa que tenia a Barcelona, anomenada com Deportes Witty situada al carrer d’Aragó a vint metres del passeig de Gràcia.

Fou un esportista complet que va triomfar en diverses disciplines i posà tot el seu esforç en fer un Barcelona d’aire britànic. Importà pilotes reglamentàries i posà xarxes a les porteries (1903). En el seu mandat es disputà el primer partit internacional. Mai deixà de jugar durant la seva presidència.

Després de la dimissió com a capità de Joan Gamper arrel d’un incident entre un jugador del Català i un altre del F C Barcelona, Arthur Witty fou nomenat capità l’any 1900. S’havia insistit perquè Gamper no deixés el càrrec, però no tan sols deixà aquest càrrec, sinó que també deixà la junta directiva. La seva vocalia també l’aconseguí en Witty. El seu germà Ernest, també deixà l’equip, així com el seu càrrec a la directiva. Entre les grans realitats que materialitzà Witty, es troba el trasllat de la seu futbolística de l’equip al carrer Muntaner.

Llegir més

Paul Haas

Fou el tercer president del F C Barcelona des del 5 se setembre de 1902 al 17 de setembre de 1903 nomenat per l’assemblea de socis. De nacionalitat alemanya, no havia estat fundador del club, ni tampoc jugà mai. Li tocà viure una època de conflictes amb organismes esportius com els que van patir altres clubs. Impulsà la Copa Barcelona després de retirar l’equip del Barcelona de la Copa Macaya.

En el curs de la seva presidència, sempre es trobà amb molts inconvenients que provenien de les discussions entre els membres que dirigien clubs i associacions. Plegà avorrit del tot.

TÍTOLS ACONSEGUITS sota el seu mandat: Copa de Barcelona:
Campió 1902-1903.

Resum final

En el curs del mandat d’en Paül Haas s’enverinà la discussió sobre el club degà del futbol català. En el mes d’octubre de 1901 Lluís d’Ossó a les pàgines de Los Deportes afirmava que el Barça havia estat fundat el 29 de novembre de 1899, i que el Club Català s’havia constituït el 17 de desembre. Aquesta definició prou clara fou acceptada per tothom fins el mes de juny de 1903, quan un article escrit per J. Escardó a Los Deportes tornà a encetar la discussió sobre quin era el
primer equip de Barcelona. Els comentaris foren enferrissats i tothom hi digué la seva fins que en Joan Gamper escrigué que un Club existia des del moment que es registrava com entitat davant de l’Administració Pública. Aquesta última definició de Joan Gamper fou determinant i decisiva.

En aquesta directiva presidida per Haas, destacava la figura del tresorer, en Miquel Valdés, un home gamperià i de gran personalitat. Fins i tot les reunions que es celebraven del Club es feien al seu negoci de la Rambla, un estanc, i guardava les pilotes allà, a la seva caixa forta.

En Miquel Valdés era un home atlètic i un gran esportista. Practicava el rem, el futbol i era un bon gimnasta. Com a jugador destacava per ser un gran recuperador de pilotes, i quan les perdia reprenia la conquesta de la possessió encara que hagués de lluitar fins a l’extenuació.

La Societat Gimnàstica Espanyola organitzà un torneig de futbol al Parc de la Ciutadella l’any 1902, i el F C Barcelona decidí no participarhi, però en Miquel Valdés no hi estigué conforme, de manera que deixà el Club per traslladar-se a l’U E d’Horta, on hi romangué molt poc temps fins que tornà definitivament al Barcelona.

El poc temps que estigué a l’Horta, hi romangué per la quantitat d’un duro de plata, el vermut i una samarreta per partit.

Cronología

1902. Aquest any es crearen el 2n i 3er. equips de Barça, encara que aquest últim era l’infantil. // El 5 de setembre accedí a la presidència Paul Haas. // El mes de novembre es creà la constitució de Clubs, precursora de l’actual Federació
Catalana de Futbol, constituïda pels equips de Barcelona, Hispània, Català, Universitari, Irish, Catalònia, Ibèria, Salut, Rowling i Catalunya.

1903. Es jugà la copa Macaya, i tot i que el Barça guanyà la final davant l’Hispània per 2 a 0, el partit fou anul·lat. La final s’havia de repetir, però el Barcelona s’hi negà i desaparegué la copa. El Barça creà la copa Barcelona on s’inscrigueren tots els equips, i es pot considerar que fou un Campionat de Catalunya. // Per primer cop aparegué al primer equip un jugador de 19 anys ha estat proclamat com el primer jugador de la pedrera de la història. Es tractava de l’alacantí Quirante.

Llegir més

TERRADES i BRUTAU, Bartomeu

Fou el segon president del F C Barcelona, des del 25 d’abril de 1901 al 5 de setembre de 1902, sent nomenat per l’assemblea de socis.

Fou el primer president català del club. A la primera directiva el 29 de novembre de 1899, ja fou nomenat tresorer, càrrec que no deixà a les següents quatre juntes que presidí Walter Wild. Fou un dels dotze fundadors del Barça i jugador en el primer equip, i compaginà la presidència de l’entitat amb l’activitat futbolística. Fou el creador dels equips inferiors i traslladà les activitats esportives dels equips al camp de la carretera d’ Horta. Llegir més

WILD, Gualteri

Fou el primer president del F C Barcelona des del 29 de novembre de 1899 a 25 d’abril de 1901. Fou escollit pels altres fundadors per ser el membre de més edat i el més acomodat socialment.

Tot i que disputà el primer partit, després jugà molt poc i es centrà a les tasques directives. El seu domicili del carrer Nova de Sant Francesc nº 18 fou utilitzat com a seu social del nou Club. Home molt ponderat, féu un gran servei als primers actes de la història de l’entitat.

Pel Club esportiu del Barcelona es buscà la identificació, no sols amb la personalitat de l’ambient, la ciutat i els seus habitants sinó que es féu necessari implantar un criteri que el diferenciés, claríssimament, dels altres clubs esportius que pul·lulaven per les rodalies, entre els que destacarem L’Hipòdrom de Can Tunis, la Plaça de Braus de la Barceloneta

Llegir més